lunes, 21 de diciembre de 2020

UN PAS ENRRERE, PERÒ SEGUIM CAP EN DAVANT

Fa 4 anys del sustet i l'altre dia vaig anar al cardiòleg a què em donara l'alta definitiva. Per a major seguretat em va demanar una prova d'esforç que consisteix a caminar damunt d'una cita incrementant el ritme fins on pugues. Doncs bé, vaig acabar corrent damunt la cinta i la doctora que em feia la prova al·lucinavaLes anàlisis eren correctes i tot estava bé. El cardiòleg estava content que haguera perdut pes i de alternara que caminar uns dies i córrer uns 5 kms altres.

Arribat el dia de la consulta em presente a les 8:00 i la infermera em pregunta si m'he fet un electro. Li dic que no, que el meu era una prova d'esforç. 15 minuts després torna i em diu que com el metge tardarà m'anava a fer  un electro.
A les 9:15 entre a consulta i el metge em diu que no compren que m'hagueren citat a les 8:15 si ell mai arribava abans de les 9:15. Total, xarrem una estoneta de fills i adolescència i de cop, i sense avís, em solta que hi ha una cosa a l'electro que no li agrada i va a fer-me un altre cateterisme. Açò és clavar-te un cable pel braç fins al cor i amb una camareta vore que passa per ahí dins. (Aquesta vegada vaig vore com a mesura que avançava la càmera anaven apareixent els pulmons, el cor...)

Ens presentem allí el dia acordat i entre al quiròfan tranquil i confiant que seria una miradeta i au. La miradeta va resultar en una arteria taponada i un individu (jo) asimptomàtic (terme molt de moda) a eixe taponament. La doctora em diu que ella posaria un stent per a obrir-la. Li pregunte que quan seria això i em contesta que ja.

I això va fer, canviar de cables i posar-me un altre stent. Ara ja en tinc dos, si en tindre més no ho sé. Jo faré el possible perquè no.

He de dir que la gent que m'ha tractat i cuida't a l'hospital sembla d'una pasta especial. Agradables, simpàtiques, optimistes i un fum més d'adjectius positius.

Així que feu-me cas... cada pas endavant que doneu APROFITEU-LO.

'alvar



lunes, 9 de noviembre de 2020

BON VENT I BARCA NOVA

Adeu 
11 d’agost del 2020. 
A mig matí.  Em criden de part de la direcció convocant-me a una reunió en un bar de València, en una terrassa céntrica. Obviament de seguida sé per a què és. Van a fer-me fora del cole de la manera més subtil que puguen. No hi ha que ser molt llest per a deduir-ho: 15 dies abans i en una terrassa a la vista de tot el món, supose en previsió de que puguera muntar algun numeret. Poc em coneixen.
En eixe mateix moment jo estava esperant l’ascensor per a pujar a casa i fer una trasferència per a comprar un cotxe nou. Li ho comente a Lola i decidim esperar un dia per a decidir què fem. D’entrada cride i ajorne la reunió dos dies després perquè venien eixe dia uns amics a dinar a Calp i uns amics son més important que un lloc de feina. On va a parar? 
No vaig a avorrir-vos amb tots els altibaixos del procés de cobrament de la indemnizació i finiquito. La direcció va possar tot de la seua part i a la fi, malgrat dos advocats prou indefinibles, aconseguirem arribar a bon port. Jo vaig cobrar i ells s’han desfet de mi. 
I ara és quan vaig a divertir-me i espero que ho feu amb mi. 
Pensar que has enganyat a algú implica una seguretat absoluta i això és impossible d’aconseguir. Mai podràs saber si has enganyat a algú o aquest suposat enganyat ho té tot més clar que l’aigua. El meu acomiadament per part de l’empressa començà fa un any. 
Sí, podeu llegir entrades anteriors en el blog i voreu les meues desaveniències amb el comité d’empresa. Si una cosa tinc clara és que els membres del comité no pinten bastos en aquest història. Eren, van ser i seran titelles d’una direcció que es pensa molt capaç i preparada per a dur un col.legi, i ho estan, no ho negue, perque una empressa la pots dur a molt llocs, prop, lluny, dalt...baix. 
No vaig a aprofundir en com s’ha dut l’escola estos anys, perquè en resum, no sha dut de cap manera, ni vaig a entrar en descalificar a ningú, cadascú ja es descalifica per ell mateix i tots sabem quins son els nostres errors i carències, o no volem vore’ls. 
Del cole m’emporte mitja ànima, i dic me l’emporte, perquè pocs en queden ja allí. I espere que prompte desapareguen. Hi ha llocs que cremen. Que m’ho diguen a mi. El temps i estes situacions et fan colocar a cadascú en la casella que li pertany. A la majoria en les de companys amb més o menys feeling, però d’ahí no passen. Son les situacions dures que et planteja la vida les que et fan vore qui és qui. Bé, tampoc estic descobrint res nou. 
 Que és el que més et fot?, el desengany. No val tot. La dignitat és l’ultim que s’ha de perdre, no sempre cal baixar el cap. Hi ha gent al cole que l’ha baixat poc i ahí està. Altres, altres haurieu de comprar-vos un casc perque correu el perill de pegar-se en terra de tant de baixar-lo. Eixiu ahí fora, guanyareu vida, vos ho assegure. I hi ha un món més enllà, amb oportunitats, no tot acaba en eixes parets. 
Sé que sóc complicat de vegades, amb un geni estrany i molt crític. Que havia de callar més vegades, açò vaig millorat-ho amb el temps, si no, mireu si he tardat en parlar. Però tinc clar que sempre he intentat ser un bon company, no crec que ningú puga dir que li he negat cap cosa, i si ho he fet ho sent, per alguna cosa seria.
Que he deprés d’El Prat? A treballar més hores que un rellotge, a callar ( no massa), a… a… a poc més. Ah sí, he deprés les carreteres i pobles de tota la comarca i més. 
Que he guanyat? Amics, amigues, germans, i alumnes que ara ja son més que això. Què trobe a faltar a banda d’açò últim? Res, res de res. Ara treballe en un parell de llocs on ningú em diu res, on tinc llibertat per a fer les coses a la meua manera sense dependre de què dirà un pare, una mare, o un membre de la direcció sense punyetera idea. (Ah, després de 18 anys, ja tinc el meu compte en ITACA, ahí lo dejo). 
Acabe ja, el dia que vaig arribar José Antonio li va gastar una broma a Javier canviant-li un café, vaig pensar que aquell podria ser el meu lloc. El dia que me’n vaig anar, en una terrassa de café vaig pensar que aquell ja feia temps que no era el meu lloc. I vaig encertar les dues vegades. 
En quant a si vaig muntar un numeret en la terrassa, no. Cap, no és el meu estil. 
El cotxe? Tardarem mitja hora en fer la transferència. Ara vaig a agafar-lo per a anar a replegar els meus fills a l’insti, després dinaré amb ells, ben dinat, i aniré a l’escola d’adults d’Alberic (7 minuts en cotxe) a treballar a gust i il.lussionat. Tornaré i Lola estarà esperant-me per a sopar i no li contaré amargures ni tindrà que dir-me que m’ho deixe ja.  
A l’empressa dir-li que feia dos anys que volia anar-me’n, gràcies per l'empenteta que m’haveu donat. 

Als vertaders companys dir-los que: 
Si algo de mi alguno queréis 
y creéis poderlo obtener. 
Venid,ya, no lo dudéis 
un amigo siempre váis a tener. 

Aixó sí, no tots podeu vindre,
he dit vertaders.

 Un bes i com m’agrada dir.. 
...bon vent i barca nova. 
àlvar

viernes, 13 de diciembre de 2019

VALORS?

Resultat d'imatges de solidaridad
En aquestes dates tan assenyalades és quan més solidaritat es veu a tot arreu. A tot el món li entren ganes de ser solidari, d'ajudar a gent, de donar als necessitats. I està molt bé fer-ho, tota pedra fa paret.

Però hem pensat que la necessitat no té èpoques determinades de l'any, que les persones necessiten solidaritat sempre? I no parle d'aportar diners, menjar, joguines o el que siga.

Al meu entendre ser solidari és mantenir els valors que ací dalt podem veure, mantenir-los amb qui ens rodeja, amb aquells que compartim temps i espai, ja siga en l'àmbit familiar, laboral o social.

Com sabeu estic en un Banc d'Aliments, ara compartim espai amb un grup de gent desinteressada que ha replegat joguets, han contactat amb mi un grup de gent que vol revitalitzar el barri ajudant als necessitats.

I què he deprés amb açò? Doncs he deprés que el respecte, la confiança, la solidaritat, tots els valors que has de tenir el més prop possible no sempre estan ahí.

Em ve a la ment un grup de companys/es, no sols professors/es, i un sindicat que entenen la solidaritat com un valor fonamental: el valor que tinga per a ells fer el que volen sense tenir en conte els altres, els seus drets o les seues opinions.

Durant la meua malaltia vaig necessitar eixa solidaritat i s'agredeix molt. Tots la necessitem un dia o altre. Penseu-ho.

miércoles, 26 de junio de 2019

VALORACIONS FINALS, però no les últimes




Huí arribe a la fi del curs acadèmic, curs que ha vingut marcat, com quasi sempre, per la cada vegada més dura tasca de l'ensenyant.

Cada any has de buscar noves 'tècniques', nous acudits per a despertar-los al matí, polèmiques que els motiven... i ensenyar-los anglés.

De tota mena no és açò allò que més m'ha marcat aquest any. Este matí un company i jo xerràvem sobre els fets de l'article anterior, el del comité d'empresa. Ell em deia que ja havia passat i que no m'hauria d'afectar tant. I ahí està el seu error, no m'afecta tant, al contrari, és interessant conèixer les persones que t'envolten. Encara que siga tard i mal.

Ara ja sabem cadascú com és i quines prioritats té. Òbviament, la claredat i l'amistat no es troben entre les seues.

Que els del sindicat es comporten com ho feren no em deixa de sorprendre, son un sindicat i van a el que van. Si s'ha de canviar de jaqueta, es canvia, el que faça falta per a tindre el 'control'. (Igual em tornen a exigir que demane disculpes per dir açò). Però que algú que consideraves prop a tu, actue de forma...dictatorial?, no vaja de cara i encara estiga convençut de tenir raó, és prou lamentable.

Estos dies he parlat amb molta gent, prou més de la que el sindicat creu (ell pensen que sols sóc jo, millor, ja m'apanye), i l'última que defensava esta situació era el president del comité. Bé, l'última i l'única en tot aquest temps. Cal recordar que el representant del sindicat em va dir que no necessitava respondrem a la pregunta de si veia este procés d'elecció just i honest.

Aleshores com m'he sentit burlat, en certa mena humiliat, amenaçat, enganyat i ignorat... i més participes que no cal afegir, vaig a reposar este estiu i tornarem amb més gana al setembre o abans.

En la citació a la reunió del comité d'empresa que ha eixit 'netament' triat en una llista neta no tan 'netament' triada, un dels punts del dia és VALORACIÓ DEL PROCÉS ELECTORAL. Valoreu, valoreu.

Pots tenir un amic tota la vida o un comité 4 anys. Jo tinc clar el que hagués triat, però molt clar.

Bon vent i barca nova

miércoles, 29 de mayo de 2019

un poc llarg, però amb suc


Buen dia tengamos todos.
En los últimos días he tenido ocasión de comprobar que la democracia que mis padres votaron allà por los 70 no está tan instaurada como yo creía.
Paso a explicar el porqué de esta afirmación y las causas y hechos que me llevan a este punto.
Hace no mucho tiempo comuniqué al sindicato, reconozco que informalmente, que quería presentarme a delegado y ‘ a lo que fuese’. El primer evento que acontece desde aquello es la elección del Comité de Empresa y comunico mi deseo de formar parte en él. Dos veces, por que parece ser que la primera no se me tuvo mucho en cuenta.
Llegado el día de las votaciones veo que en la papeleta me encuentro en el puesto 11 y empiezo a sospechar que las cosas no se han hecho con la claridad correspondiente. Comunico que voy a impugnar la votación pues las listas no se han publicado en tiempo y forma. El número 1 de la lista me dice que salga fuera y hablamos. lo hago y me dice que estoy el 11 porque los anteriores miembros del comité no quieren salir del mismo y por eso se han puesto los tres primeros. Llamó a un delegado del sindicato allí presente y le comento la cuestión. Dicho miembro no sabe darme razones lógicas y evade la cuestión como buenamente puede. El miembro número 1 me dice que en realidad sólo le han presentado tres candidaturas, ni siquiera él ,que sigue de 1 la presentó. Le hago ver que si han presentado tres candidaturas y la de ‘él’ yo debería ir como muy lejos el 4 o el 5, operación matemática simple.
Me voy a clase y al momento me llama nuestro enlace con el sindicato que se encontraba en Madrid intentando convencerme de que no voy a conseguir nada, patatín,patatán. Una hora después se suspenden las votaciones y aparecen las listas en el tablón sindical.
Me informo y decido impugnar el proceso electoral pues el sindicato alega que ellos no han tenido nada que ver y el miembro número 1 añade que el comité tiene el derecho de realizar la lista del comité para las siguientes votaciones. Y que se han puesto ellos porque no quieren irse, y que la que está en el 4 lo está porque lo pidió antes que yo. No está mal el razonamiento si tenemos en cuenta que delante de mi había gente que no quería saber nada de las listas.
Reconozco que fue un día extraño porque recibí apoyos de donde no lo esperaba y en una cantidad considerable. Esa misma tarde decido impugnar el proceso electoral y le envío una copia por whatsapp al número 1 porque yo sigo insistiendo en que no queremos una guerra de bandos sino una simple votación a candidaturas, democrática.
La mañana siguiente vuelvo a hablar con el enlace que aún está en Madrid y sigue insistiendo en que no voy a sacar nada, que lo deje, que entiende que ha habido un error pero que los plazos les favorecen,etc.
Ese mediodía, casualmente coincidimos en el comedor, 1, un compañero y yo le intentamos hacer ver que lo lógico en cualquier proceso es poder elegir a quien quieres que te represente; pero él sigue en sus trece diciendo que como quieren continuar por eso se pusieron los primeros.
A las 17:00 cuando me marchaba a casa me comunican que el sindicato ha presentado un documento para que la Mesa lo firme desestimando mi petición de impugnar el proceso de elaboración de listas. En este punto agradezco que número 1 fuese tan honesto conmigo como lo fui yo con él facilitándole los documentos que presenté incluso antes de hacerlo. Un gran detalle que agradezco sobremanera.
Esa misma tarde del viernes contactamos de nuevo con alguien del sindicato que volvió a insistir en que los plazos estaban bien, se ve que lo de la parte democrática les viene un poco al pairo.
Hasta aquí los hechos.
Desde aquí mis apreciaciones.
Obviamente las cosas no las hago por intuición ni por que me parece que así irá bien, o no, mejor así. No.
El jueves hablé con un abogado y el viernes con un delegado sindical de una gran compañía afiliado a CCOO, nos ofreció su ayuda ya el mismo viernes. Le dije que no pretendíamos una batalla, ni una escisión, sólo ejercer nuestro derecho a elegir democráticamente a la gente que nos ha de representar.
Ni estas dos personas, ni yo, ni parte de mis compañeros, ni mis hijos (15 y 11 años) ni nadie que no sea del actual comité FSIE-CV,entendemos como un sindicato sitúa en una parte de la balanza perder afiliados, correr el riesgo de perder representantes en el comité, subvención por delegados o como se llame, respeto de sus afiliados y la posibilidad de que entre otro sindicato en el colegio con lo tranquilos que están ahora… y en la otra parte de la balanza el permitir a SUS AFILIADOS elegir a sus representantes en el comité de empresa.

Por supuesto, entendemos el concepto,’en los tiempos difíciles nadie quería estar y ahora todos quieren…’, pero esto no te ofrece la perpetuidad y menos decidida por ti mismo. En ningún documento ni reglamento he encontrado que sea el comité el que elabore la lista al mismo comité. Esto supone jugar con ventaja, con toda la del mundo, es marcar las reglas que te conviene e interesa y no dejar opción a nadie a nada. Como le comenté en una de nuestras charlas telefónicas al sindicalista que está en Madrid, esto me retrotraía a años muy pasados, de antes de la democracia.

No he mencionado nombres de compañeros justamente por eso, porque no me dirijo a personas, me dirijo a números de un sindicato. Como personas no tengo nada contra casi nadie, digo contra casi nadie porque en estas historias siempre te sorprendes tristemente por hechos que consideras incomprensible, pero bueno, la vida es una caja de bombones…

También he de decir que una vez a caballo de esto no me voy a bajar de él, ya no se trata de ser o no ser del comité, se trata de que me permitan ejercer un derecho que no ha sido fácil de ganar. No se puede permitir que un sindicato sólo defienda a una parte de sus afiliados, sabiendo como saben que están perdiendo imagen y respeto. Sabiendo como saben que una vez elegido el comité seguimos temiendo armas para conseguir lo que queremos y sabiendo que no vamos a parar. Ya no es cabezonería, ni ganas de tocar los cojones, ni lo que quiere es blindarse ( no tengo ningún problema en no presentarme a la votación democrática en cuanto la consigamos), es simplemente que no me apetece que se burlen de mi, ni de la gente a la que respeto, Ya lo han hecho bastante en esta vida y, mira, no me apetece más.
Espero haber expresado con claridad y sin faltar al respeto a nadie el malestar que me produce la situación y la actitud de determinadas personas tanto en el comité como en el sindicato.
Hoy es martes 28, he hablado telefónicamente con mi enlace del sindicato que me ha recriminado mis tuits y pedido que pida disculpas públicas.(El ton que hemos usado lo voy a obviar, pero se me ha quedado grabado el ‘ tu sigue así, sigue así que ya verás…’) Le he preguntado si él veía justo, legal y honesto el modo de elegir la lista y su respuesta ha sido que de qué iba a servir que me respondiese a eso, que qué necesidad tenía yo de saber eso (nada más que añadir, señoría). Le he preguntado para qué sirven ellos si ahora que les pedimos ayuda responden que ellos no pintan nada en la elaboración de listas aún cuando yo (él repite con cierto desdén que sólo soy yo) pertenezco también al sindicato.

Llegado a este punto y tras valorar detenidamente y con la gente que creo que debía valorarlo he decidido dejar que siga el proceso electoral, no por nada, sino porque creo que a partir de aquí entraríamos en terrenos que no beneficiarían en lo más mínimo la imagen del colegio de cara al exterior.
He hecho lo que he considerado justo y mi conciencia me pedía y me pide. También sé lo que nunca haría, pero desafortunadamente no coincide con la moral de todo el mundo. No digo con ello que sea mejor ni peor que nadie, sòlo que me considero consecuente con mis acciones y en ello seguiré.

No vaig a parar, utilitzaré estos 4 anys de comité honestament triat (amb llista no tan honestament conformada) per a fer campanya i aconseguir votar una llista democráticament triada pels companys en les properes eleccions.
Demane tant?



viernes, 17 de mayo de 2019

Açò s'en va de sogra, o mare política




Fa temps que no escrivia una entrada al blog, i una amiga em va aconsellar que contara la desaparició de la meua mare, quan estava en casa la veïna. Marc va valorar que no havia pogut ser un alienígena qui se la va emportar.

Però els recents successos m'han fet canviar d'opinió i parlaré de política.

Parlar de política és massa fàcil, segons va passant el temps es va desprestigiant tan digna disciplina. Tinc clar que excepcions hi ha a tot arreu, però poques. L'única cosa en clar que traure d'aquestes municipals serà si cap dels meus amics encerta la 'porra' que fem i eixos diners van a parar al banc d'aliments que tant ens costa tirar endavant amb la no-ajuda del MIA, ni de la majoria de partits. Gent d'alguns treballen en i pel Banc.

Acabe de llegir una notícia sobre un gos que hi ha al Palau i el regidor pertinent dona la seua explicació afegint que sabia que s'utilitzaria aquest fet com a arma política. Estem a la White House?

Som Carcaixent, ens dóna igual qui esteu al MIA sempre que feu les coses bé, i estar contínuament comunicant que s'ha trobat un gos, que si algú en vol un, que ha desaparegut un altre i ara, quan els incívis dels treballadors del Palau es queixen, ara resulta que és una arma política.

Traslladem açò a qualsevol tema i sempre trobareu una explicació que vos exculpe i envie la culpa cap a un altre lloc. Mentrestant les voreres plenes de caguerades.

L'altre dia a les Corts estaven de xarradeta la Bonig, Puig i altres. Aleshores, per què no podem gaudir d'eixe ambient durant tot l'any, per què rebre eixa crispació continuada? On està la falsedat, en el bon rotllo o en el mal? D'una mena o altra ens esteu enganyant. I no digueu ara que són assumptes d'educació, també ho és no passar-se l'any insultant i 'pos tu més', 'pos jo no he segut'...

Estem donant per vàlides circumstàncies que no heu deurien ser, els hem donat carta blanca, tan blanca que els la bufa dir o prometre. Res els obliga a complir, bé sí, els vots per a les eleccions vinents, i tampoc.

Els estereotips es repeteixen, el polític que està ahí per a 'lo que fasa falta' ara ja és més jove, però ja està ahí. La que diu que només mira pel poble, el que es preocupa de que vinga gent 'important', etc. Tot és cíclic i repetitiu, fins i tot, les nostres queixes.

La meua de sempre: pague impostos i el meu carrer (Censals) no el neteja ni Déu, ni onze, ni dotze.

Vaig a parar per què m'encenc i tampoc traure res en clar i en podrien dir com ja em va dir algú no fa molt: 'Abans que "polític" sóc ciutadà de Carcaixent i vull, com tu, que el meu poble vaja el millor possible i que els recursos siguen gestionats de la millor manera possible, amb una mirada ampla i transversal. Per això m'implique i pose la cara'

miércoles, 10 de abril de 2019

pet friendly o people's welfare?

La nostra llibertat comença on acaba la dels demés.

Quantes vegades hem escoltat açò. I quantes interpretacions diferents en discussions infinites.

Ara, m'ha tornat a vindre al cap la beneïda dita en relació a allò d'admetre animals en edificis públics i establiments que així ho desitgen.

Que un propietari decidisca si permet o no animals al seu negoci em sembla correcte, és privat i l'ordenança ho possibilita així. Jo decidiré si entre o no, sóc lliure per a fer-ho, com ell per a decidir-ho.

On no ho veig tan clar és en un edifici públic, per què he de conviure amb animals que no conec i les reaccions dels quals poden ser inesperades, i vos ho dic per experiència. Per què comencem pel final? Per què no fem un control, com en altres llocs, de les defecacions dels animals i estalviem en neteja i millorem la salubritat dels nostres carrers?

Per què no sancionem als que solten els animals per parcs on s'indica ben clarament que han d'anar nugats?

Per què no s'actua sobre els que no posen bozal als animals?

Em causen molt de respecte els gossos, tant que sol baixar de la vorera si en vénen de cara sense bozal, o són grans o venen lladrant, per molt que els duga el propietari.

I ja que l'animal faça les seues necessitats dins de l'edifici i s'haja de cridar al personal de neteja per a netejar em sembla una ironia quan pel meu carrer no passa ningú a netejar quasi que mai.

Vull deixar clar que no estic dient que tots els propietaris d'animals siguen incivilitzats, mai ho diré, ni ho pensaré. Però els nostres regidors també deurien de pensar que no a tots ens agraden els animals.

Tal vegada estiga bé lo del PET FRIENDLY, però a mi m'agradaria més allò del 'PEOPLE'S WELFARE'.

PD. Disculpeu els propietaris que ho feu bé si vos he molestat d'alguna mena, però opinions hi ha de moltes formes.