MAI M'HAVIEN ACUSAT DE VISCERAL, FINS ARA.

VISCERALITAT

L'altre dia ens va visitar algú a qui considere una política, al menys en quant a la relació que tinc amb ella. No és amiga ,ni coneguda, ni companya. És una política més en este meravellós país. Apareixia en twitter una foto d'ella escrivint en un llibre del MIA, la meua reacció va ser expressar el que sempre m'han semblat estos actes i no és altra cosa que considerar que estes xicotetes parts de història estan fetes per a persones que hagen demostrat que mereixen formar part d'ella, no per a polítics, siguen del color que siguen, que vénen a inaugurar o visitar instal·lacions o projectes fets amb els diners de tots. No veig mèrit en açò, com no el veia en els d'abans. De veritat el que més veig en tot açò són fotos, i més fotos.
I ara és quan deixe eixir la 'visceralitat' de la que m'han acusat. Per desgràcia o per sort fa un parell d'anys vaig tindre un problema de salut que em va fer replantejar-me prou coses. Una de les que més em va preocupar va ser vore com tornar a la vida part de lo bo que m'havia donat i em vaig apuntar a una associació benèfica. Això ha fet que conega prou persones, infinitament més mereixedores d'escriure el seu nom en un llibre per a que els futurs habitants d'este poble sàpien d'ells. Perquè foto no crec que en tinguen mai. Gent que dedica el seu temps a intentar millorar un poc la vida de qui més ho necessita, gent que suplica, demana, es deixa la vergonya per els demés. Gent que té que escoltar coses que mai deurien de part d'alguns polítics, i ahí sí vos assegure que les vísceres et pugen a la gola.
També em cansa escoltar per la ràdio, vore en televisió o llegir a la premsa tot el que diuen els polítics, acusant-se uns a altres sense vergonya, retraent-se coses sense aportar massa pensat, generalment, més en els vots futurs que en el A PEU DE CARRER DE MOLTA GENT. Però això és entre ells, tu no digues res que pots molestar algú.
A nosaltres ens han dit des del MIA que ací ningú passa fam., quan hi ha gent que no té ni per a llum, ni per a escalfar, quan en tenen, la llet dels fills. Però eixe és un altre tema del que podríem parlar i molt.
Cada dia tenim més gent necessitada i cada dia som menys per a poder ajudar. De fet, estem a punt de desaparèixer i amb nosaltres l'última esperança d'ells. Per a donar-los alguna ajuda oficial els demanen més papers que per a muntar un negoci. Però açò no es veu, crec.
El que molesta és que algú es queixe en les xarxes socials , que per això estan. Per a fer ús d'elles, encara que moleste. Si s'utilitzen per a promocionar-se corres el risc de que algú les utilitze per a queixar-se. Segle XXI.
Sé que qualsevol polític, del color que siga, pot agafar este escrit i destrossar-me, donar mils de raons per a enfonsar-me en la misèria, però dona igual; mentre ho fan...jo estaré intentant ajudar als qui no eixiran mai en eixos llibreS de visites, llibres  que jo continue pensant es mereixen més contingut. .

PD- Per a assegurar-me més he consultat companys i amics i ningú veu indici de visceralitat en els meus tuits. Així i tot, torne a demanar disculpes si algú s'ha molestat.

DEIXIS, LLENGUA CASTELLANA I PO... EN VINAGRE

Ser professor implica, de vegades, defendre conceptes o situasions académiques que, en el fons, son indefensables. El corporativisme mal entés provoca discussions amb els teus amics o coneguts normalment al voltant d'una taula. Tú et 'defens' apelant al teu doble paper de pare i professor amb la coneguda sentència, 'A mi que vas a dir-me?'

He de reconeixer que prou sovint som objetiu directe de moltes crítiques, la matèria prima amb la que treballem és el bé més preciat dels pares, els seus fills. Això fa que sapiguen com s'ha de treballar amb els xavals millor, inclús, que nosaltres. Estaria bé que alguna vegada tingueren ocasió de donar classe als angelets que tenen a casa acompanyats d'uns quants angelets més, en un aula on pots vore les hormones flotar per dalt dels caps i a punt d'esclatar per qualsevol nimietat.

En la nostra defensa, i ahí és on vull arribar, he de dir que poques vegades tenim la potestat de triar els continguts d'allò que hem d'ensenyar. Podem,això sí, triar com i quan ensenyar-ho, però els continguts venen marcats per curriculum. Deixem a banda totes les varietats i modalitats revolucionaries o innovadores a l'hora de formar els nostrex xavals, que és un altre tema.

Jo vull parlar realment de la deixis. Segons el llibre del meu fill es ' el mecanismo de referencia con el que se alude al emisor y al receptor, se manifiesta la relación existente entre estos y se ordenan los acontecimientos en relación con el espacio y el tiempo de la enunciación, es decir, en relación con el contexto en que esta se produce...'. Doncs bé, l'altre dia estudiant amb Marc llengua castellana y la deixis i els seus amiguets: la anáfora, la catáfora, l'elipsis i demés, vaig percebre que ,no sé perquè em dona a mi, que alguna cosa estem fent mal. 

Si les ments brillants que han preparat els continguts de 4 ESO pensen que és important que un estudiant de 15 anys sapiga quan hi ha anáfora o catáfora, deixis social, personal, temporal o espacial, paralelismes, o quins connectors intraoracionals o textuals s'estan utilitzant en el text., si pensen açò, si de veritat ho pensen així; aleshores tenim alguns problemes, ells i nosaltres.

Em dona que estic fent amics entre els llicenciats en filologia, però crec compartir amb ells la necessitat de fer que els nostres alumnes deprenguen a escriure, a llegir, a sentir allò que està al paper o a la pantalla. És important que deprenguen a expresar-se amb correcció, a discutir i raonar. 

Mireu-los a la cara quan els pregunteu si estan llegint alguna cosa i et responen que sí, que el libro de lengua que va para el examen, La Celestina. No dic que no hagen de saber que La Celestina està ahí i que és part de la nostra història, però està un xaval de 15 anys preparat per a esdinsar-se dins d'aquest llibre, o del Quixot, o de Cien años de soledad o de molts totxos que els fem llegir i que van minvant la seua capacitat de descobrir el món de la lliteratura. 

I no sols a l'hora de llegir, els duen a vore obres de teatre con Las novelas ejemplares, Rinconete y Cortadillo i altres. Amb quina finalitat? Que odien per sempre el teatre, què pensen que és un rotllo?

No.no.no.no. No es culpa dels professors de llengua, ni de lluny. Deixe-los a ells que trien els llibres del curs i ens sorprendran, qui diu que no es podrà llegir el Quixot, sí, es podrà, però de moltes formes i en altres situacions, inclús jugant, dibuixant,, debatint.

Com que no anirem al teatre, clar que sí. I vorem obres inclús de mímica, perquè no?

I pot ser disfrutaran amb el Lazarillo del Brujo. 

Però hem de fer que siguen els professors els qui pensen, trien i treballen com ells saben fer. Deixem que ensenyen els nostres fills a expresar-se, a escriure i a saber llegir.

I acabe amb un altra definició. 'La elipsis es la supresión de algún elemento en un enunciado sin que su sentido se vea afectado.' El sentit final dels continguts del curriculum és que els nostres fills deprenguen la llengua, doncs, si fem una elipsi i eliminem a estos senyors que decideixen pels nostres fills i pels seus professors vos assegure que no crec que canvie el sentit final de la seua formació: que no deu de ser altre que dependre amb gust, i deixem-nos ja de deixis i polles en vinagre.