Adeu
11 d’agost del 2020.
A mig matí. Em criden de part de la direcció convocant-me a una reunió en un bar de València,
en una terrassa céntrica.
Obviament de seguida sé per a què és. Van a fer-me fora del cole de la manera més
subtil que puguen. No hi ha que ser molt llest per a deduir-ho: 15 dies abans i en una
terrassa a la vista de tot el món, supose en previsió de que puguera muntar algun
numeret. Poc em coneixen.
En eixe mateix moment jo estava esperant l’ascensor per a pujar a casa i fer una
trasferència per a comprar un cotxe nou. Li ho comente a Lola i decidim esperar un
dia per a decidir què fem. D’entrada cride i ajorne la reunió dos dies després perquè
venien eixe dia uns amics a dinar a Calp i uns amics son més important que un lloc
de feina. On va a parar?
No vaig a avorrir-vos amb tots els altibaixos del procés de cobrament de la
indemnizació i finiquito. La direcció va possar tot de la seua part i a la fi, malgrat dos
advocats prou indefinibles, aconseguirem arribar a bon port.
Jo vaig cobrar i ells s’han desfet de mi.
I ara és quan vaig a divertir-me i espero que ho feu amb mi.
Pensar que has enganyat a algú implica una seguretat absoluta i això és impossible
d’aconseguir. Mai podràs saber si has enganyat a algú o aquest suposat enganyat ho
té tot més clar que l’aigua.
El meu acomiadament per part de l’empressa començà fa un any.
Sí, podeu llegir
entrades anteriors en el blog i voreu les meues desaveniències amb el comité
d’empresa. Si una cosa tinc clara és que els membres del comité no pinten bastos en
aquest història. Eren, van ser i seran titelles d’una direcció que es pensa molt capaç i
preparada per a dur un col.legi, i ho estan, no ho negue, perque una empressa la pots
dur a molt llocs, prop, lluny, dalt...baix.
No vaig a aprofundir en com s’ha dut l’escola estos anys, perquè en resum, no sha
dut de cap manera, ni vaig a entrar en descalificar a ningú, cadascú ja es descalifica
per ell mateix i tots sabem quins son els nostres errors i carències, o no volem vore’ls.
Del cole m’emporte mitja ànima, i dic me l’emporte, perquè pocs en queden ja allí. I
espere que prompte desapareguen. Hi ha llocs que cremen. Que m’ho diguen a mi.
El temps i estes situacions et fan colocar a cadascú en la casella que li pertany. A la
majoria en les de companys amb més o menys feeling, però d’ahí no passen. Son les
situacions dures que et planteja la vida les que et fan vore qui és qui.
Bé, tampoc estic descobrint res nou.
Que és el que més et fot?, el desengany. No val tot. La dignitat és l’ultim que s’ha de
perdre, no sempre cal baixar el cap. Hi ha gent al cole que l’ha baixat poc i ahí està.
Altres, altres haurieu de comprar-vos un casc perque correu el perill de pegar-se en
terra de tant de baixar-lo. Eixiu ahí fora, guanyareu vida, vos ho assegure. I hi ha un
món més enllà, amb oportunitats, no tot acaba en eixes parets.
Sé que sóc complicat de vegades, amb un geni estrany i molt crític. Que havia de
callar més vegades, açò vaig millorat-ho amb el temps, si no, mireu si he tardat en
parlar. Però tinc clar que sempre he intentat ser un bon company, no crec que ningú
puga dir que li he negat cap cosa, i si ho he fet ho sent, per alguna cosa seria.
Que he deprés d’El Prat? A treballar més hores que un rellotge, a callar ( no massa),
a… a… a poc més. Ah sí, he deprés les carreteres i pobles de tota la comarca i més.
Que he guanyat? Amics, amigues, germans, i alumnes que ara ja son més que això.
Què trobe a faltar a banda d’açò últim? Res, res de res. Ara treballe en un parell de
llocs on ningú em diu res, on tinc llibertat per a fer les coses a la meua manera sense
dependre de què dirà un pare, una mare, o un membre de la direcció sense punyetera
idea. (Ah, després de 18 anys, ja tinc el meu compte en ITACA, ahí lo dejo).
Acabe ja, el dia que vaig arribar José Antonio li va gastar una broma a Javier canviant-li un café, vaig pensar que aquell podria ser el meu lloc. El dia que me’n vaig anar, en una terrassa de café vaig pensar que aquell ja feia temps que no era el meu lloc.
I vaig encertar les dues vegades.
En quant a si vaig muntar un numeret en la terrassa, no. Cap, no és el meu estil.
El cotxe? Tardarem mitja hora en fer la transferència. Ara vaig a agafar-lo per a anar
a replegar els meus fills a l’insti, després dinaré amb ells, ben dinat, i aniré a l’escola
d’adults d’Alberic (7 minuts en cotxe) a treballar a gust i il.lussionat. Tornaré i Lola
estarà esperant-me per a sopar i no li contaré amargures ni tindrà que dir-me que
m’ho deixe ja.
A l’empressa dir-li que feia dos anys que volia anar-me’n, gràcies per l'empenteta que
m’haveu donat.
Als vertaders companys dir-los que:
Si algo de mi alguno queréis
y creéis poderlo obtener.
Venid,ya, no lo dudéis
un amigo siempre váis a tener.
Aixó sí, no tots podeu vindre,
he dit vertaders.
Un bes i com m’agrada dir..
...bon vent i barca nova.
àlvar
