squash,squash

Huí m'he adonat de com passa el temps, de com les generacions ens van fent majors, de com donem per suposades coses que ja no ho son.

I ha sigut amb una 'tonteria' simple.

Estava a classe, 3r ESO. Un exercici que parlava d'esports i mira per on en fique a parlar del SQUASH. Què dius, això què és, com es juga, ja no existeix.......?

Un alumne m'ha dit que a ell li sonava que el seu pare havia jugat de jove. De jove?!!!

Els he explicat un poc què ERA el squash i hem vist imatges a internet.

Però no tot acaba ahí.

A la vesprada he anat a Decathlon a comprar-me llums per al patinet que m'han regalat els meus amics. Sí, vaig en patinet.

El xic que m'ha atés ha sigut molt atent, i com estàvem xarrant d'esport i que el patinet és menys violent que el running i altres,m'he llançat i li he fet una pregunta personal i una no tan personal.

La personal: tu quants anys tens? Resposta: 26

La no personal: Tu saps el que és el squash? Resposta: No, però em sona.

Ahí ja m'ha enfonsat.

Ells no sabran el que és el squash però que sàpien que jo vaig jugar i que a més a més vaig en patinet. Dos coses que ells, joves com són, no fan.

Ala, a remar.

50 i cap endavant

Demà compliré 50 anys

Qui anava a dir que passaria tot el que he passat? I no em referisc tan sols a l'infart.

Recorde perfectament la foto d'un xiquet amb el monyo quasi blanc plantat a la via del tren que anava a Gandia, i mira per on ara està de moda altra vegada.

Qui anava a dir que eixe xiquet amb el temps deixaria de ser tan ros i es faria gros? Curiosa rima.

Passarem prou bé l'adolescència, la universitat i els principis laborals.

Després boda, fills, treball, família i de tot un poc. Esta és la millor part, on va a parar?

A tots els que ,d'una forma o altra, heu passat per la meua vida....gràcies. Tant em dona que haja sigut per bé o per mal. A la fi, tota pedra fa paret.

En aquests 50 anys crec que he fet molts més amics que enemics, o al menys això pense jo. He viscut una pantanada, riuades, malalties familiars i meues, les lligues del València, Rafa Nadal....coses que no es tornaran a repetir i he tingut l’oportunitat de viure-les. D’entre totes pot ser la millor haja estat veure, amb Lola, com creixen Marc i Lluna.

Sols he tingut una finalitat en la vida, i pot ser no ho aconseguisca mai. Ja m’ha costat un infart o part d’ell. Molt simple, sols pretenc que els meus siguen feliços, que visquen bé. No suporte que els meus amics tinguen problemes, que la meua família no estiga a gust amb tot, que els meus companys s’enfaden, crec que tot seria més fàcil amb un món més tranquil.

Sé que és quasi impossible d’aconseguir però anem a intentar-ho entre tots, no és tan difícil.

Sols cal agafar-se les coses amb més calma, queda món per endavant. Us ho dic jo.

Gràcies a tots per estar, com sempre, ahí..

50 i cap endavant

sensibilitat del meu Ajuntament, o no

A qui corresponga

Duem ja uns dies amb aquest tema, concretament des del 21, i em sembla que no estic explicant-me bé. Aleshores, vaig a intentar-ho més extensament.
Vaig a pagar la multa perquè no vull entrar en una roda de formalismes inútils i que donat el vostre carácter polític no em duran a cap lloc.

Això sí, em vaig a permetre el plaer de dir què m'ha vingut al cap amb tota aquesta situació, sempre des d'el més profund dels respectes.
La multa va ser la més alta, podia haver-hi posat la més suau però no. L'agent sabia perfectament on estava el meu pare, de vegades entra a avisar a coneguts i amics, També sabia que era difícil que el meu pare tornara al cotxe dins del plaç d'anul.lació, No vull dir amb tot açò que ho fera de mala fe, mai ho pensaré. No entenc perquè va canviar d'idea, i sense avisar al meu pare. Que ja sé que no tenia perquè, però som persones en tots els aspectes, no màquines.

Fa quasi 50 anys que complisc amb totes les meues obligacions de ciutadà a Carcaixent, tant a escala pecuniària com cívica, no m'he endarrerit mai en cap pagament ni m'he queixat mai de res que no siga els excrements de la vorera del cole dels meus fills o que no netegen el meu carrer, amb l'excepció d'una vegada amb aigua abans de festes. Si veig alguna cosa al poble que em sembla incorrecta (pintades nazis ...)ho comunique discretament.

Però mira per on, en el moment que, tant el meu pare com jo, decidim confiar en la bona fe de la gent aquesta ens va   fallar.
Ell es va equivocar pensant que qui fins eixe dia respectava el seu impediment ho anava a a seguir fent i jo em vaig equivocar pensant que el meu Ajuntament anava, al menys, a donar-me una resposta amb certa sensibilitat.

No crec que siga molt complicat per a un Ajuntament emetre targetes d'aparcament no ja a gent com el meu pare que va amb closes, té colitis ulcerosa i més si no als jubilats del poble que ja fan prou passant el mes amb la curta pensió que tenen. Si ens ha de salvar l'economia del poble les multes i el pagament de l'ORA dels nostres vells, anem aviats. L'altra solució és que no isquen de casa si no poden caminar molt, no siga que els toque aparcar lluny encara que l'ORA estiga buida. No serà tan necessària.

Malgrat tot açò el que més fons m'ha arribat ha sigut que la resposta a la meua queixa ve d'una empresa privada a la que l'Ajuntament li ha facilitat el meu email personal. Em sembla una gran falta de sensibilitat i certa desconfiança des d'ara a l'hora de vore que feu amb les meves dades.

Els 20€ em donen igual, us ho puc assegurar, allò que em fot de tot aquest tema és que jo esperava un mínim gest de qui em governa (diguem), però ni això.

Bé, ho deixe ací, m'haguera agradat parlar amb algú cara a cara però els meus impostos no donen perquè em puguen atendre al MIA almenys una vesprada al mes.

Espere no haver molestat a ningú.

Un fort salutament

ací acabe, no vos emprenye més

He decidit triar esta data per a l'última entrada del blog rel.lacionada amb l'infart,
Ja ha passat un any, diferent als altres anys de la meua vida. No he estat asustat en cap moment; des d'el primer minut em deixaren ben clar que la meua recuperació depenia, exclusivament, de mi, (No coneixien a la meua dona i els meus fills, que m'han marcat mès de prop que cap defensa en 30 anys de futbet).
Els pares?....han fet el que han pogut, han intentat donar la menor feina possible i ja és prou.
Els amics heu estat ahí sempre, cadascú en la mesura que ha considerat oportuna. Massa heu fet.
He recuperat amics i n'he consolidat altres.
Els alumnes ara em pregunten que deuen de menjar i demanen que parlem de vida saludable.Fantàstic.
No sols ha sigut un any diferent, també ha sigut dur, esgotador. No és fàcil estar reventat en el silló i tindre que anar al gimnàs o a caminar, tindre que parar a mitat caminata i comprar un plàtan per a poder continuar.  I no vos dic ja, renunciar a ler cervessetes i gintonics. Això sí, ara sóc un expert en 0'0%.
Vos vaig a deixar ja, sols vos demane que es cuideu. Amb un que haja passat per ací ja hi ha prou.
Ja sabeu on estic i que heu de fer si em necessiteu.
Ara feu-me un favor i anem tots a acumular joventut.
Gràcies a tots.
Salut.

falta un mes

Hi ha gent que celebra l'aniversari del dia que va naixer, del dia de les noces, del dia que va començar a eixir amb la parella.... Hi ha altresque celebrin el dia que, segons ells, van tornar a naixer. En el meu cas, no m'ho havia ni plantejat però no sé com l'altre dia em vingé al cap mentre passetjava amb Lluna. Li vaig preguntar si pensava que deuria de celebrar dos dies d'aniversari i em va mirar com si m'en anara del cap i va voler explicar-me que dia de naixer sols hi ha un, que per què volia celebrar el dia que vaig tenir l'infart? Clar, vist així no és sap molt bé que celebris, si el dia que et lliurares de no explicar-ho o el dia que, a diferència d'altres, tingueres la fortuna de ser agraciat amb un infart. Com no m'atrau celebrar cap cosa  que tinga que veure amb l'infart he decidit que no anem a celebrar cap cosa, això sí, faré una entrada de blog AMAZING ( o no).

Per altra banda, estic al 100% i a punt per a tornar a la guerra. Podria continuar com fins ara però la llei diu que tinc que tornar al tall, doncs au!
Ah, he vist que alguns dels meus amics s'hagueu descuidat un poc prou aquest estiu, esteu fora de forma i un poc sobrepassadets de pes. Hi ha que anar cuidant-se, i ja!

SOC UN HOME 10

Un recent estudi diu que segons els ideals de les proporcions perfectes reinaxentistes l'home ideal perfecte és, per descomptat, George Clooney, després van Ashton Kutcher i Brad Pitt. Açò no m'agrada donat que considere que Da Vinci no em va tenir en conte, doncs  no va vore el tipet que vaig agafant ni lo interessant que estic amb les meues canes negres a la pereta.

Xorrades a banda em considere un xic 10 puix ja fa 10 messos de l'IAM, com encara no he donat cap xarrada sobre vida després d'un infartament vaig practicant amb els amics i coneguts que ,acollonats, no deixen de preguntar que s'ha de menjar, quan de temps hi ha que caminar....

Veig content que alguns companys de rehabilitació estan ja tornant a treballar i m'alegre. També he vist coneguts que no han superat aquest esglai, i notes el buit, com passes de ser algo que ocupa un espai a ser un no res que va oblidant-se i no poc a poc.

He decidit buscar nous reptes i vaig a començar amb la natació en setembre. Ostia, acabe de donar-me conte que camine, faig bici i ara nadaré. Xe, que no em passaré al triathló?

Vist així, hi haurà que revisar les teories de Leonardo perquè vaig camí de ser un xic 11.

Salut i cuideu-se

que no m'he oblidat

Ja fa un embaràs que vaig tindre el IAM i estic mantenint el pes sense cap problema, Hauria d' haver anat al cardiòleg el dia 30 però em cridaren dient-me que no estaria i que avara el 21 de juliol. M'ha fotut un poc perquè volia fer-li algunes preguntes, no rellevants però que poden canviar un poc la rutina que tinc.
Bé, a lo que anem, he notat que la meua percepció de certes coses i comportaments ha canviat prou. Bàsicament me la bufa que algú es cole davant de mi, que em xiule algun cotxe, no fer les coses de seguida (cosa habitual en mi abans). Pot ser vegeu açò una ximpleria però per a mi és un canvi considerablement gran. Això sí, l'adolèscencia dels meus fills està costant-me un poc més de passar.
Per altra banda ja m'he acostumat a la frase que tant us agrada a tots: 'Xico, si estàs treballant ja, millor, això vol dir que estàs bé.' Doncs sapigueu que jo estava millor abans, estava bé, cobrant el mateix que ara, en la meua casa, cuidant dels meus i fent allò que em donava la gana. I no, no m'avorria, pots no avorrir-te sense treballar,(si voleu us faig uns plannings).
Encara queda algú per ahí que no sap res del que m'ha passat i torne a vore les cares de sorpresa-susto(ostia-que-em-pot-passar-a-mi).
Sols dir que ara és quan comence a valorar més interiorment el que ha passat, ara que poc a poc he tornat a la normalitat de fa nou mesos i vos he de dir que m'alegre de pegar-vos la vara una vegada al mes.
Salut i cuideu-vos amics