miércoles, 26 de junio de 2019

VALORACIONS FINALS, però no les últimes




Huí arribe a la fi del curs acadèmic, curs que ha vingut marcat, com quasi sempre, per la cada vegada més dura tasca de l'ensenyant.

Cada any has de buscar noves 'tècniques', nous acudits per a despertar-los al matí, polèmiques que els motiven... i ensenyar-los anglés.

De tota mena no és açò allò que més m'ha marcat aquest any. Este matí un company i jo xerràvem sobre els fets de l'article anterior, el del comité d'empresa. Ell em deia que ja havia passat i que no m'hauria d'afectar tant. I ahí està el seu error, no m'afecta tant, al contrari, és interessant conèixer les persones que t'envolten. Encara que siga tard i mal.

Ara ja sabem cadascú com és i quines prioritats té. Òbviament, la claredat i l'amistat no es troben entre les seues.

Que els del sindicat es comporten com ho feren no em deixa de sorprendre, son un sindicat i van a el que van. Si s'ha de canviar de jaqueta, es canvia, el que faça falta per a tindre el 'control'. (Igual em tornen a exigir que demane disculpes per dir açò). Però que algú que consideraves prop a tu, actue de forma...dictatorial?, no vaja de cara i encara estiga convençut de tenir raó, és prou lamentable.

Estos dies he parlat amb molta gent, prou més de la que el sindicat creu (ell pensen que sols sóc jo, millor, ja m'apanye), i l'última que defensava esta situació era el president del comité. Bé, l'última i l'única en tot aquest temps. Cal recordar que el representant del sindicat em va dir que no necessitava respondrem a la pregunta de si veia este procés d'elecció just i honest.

Aleshores com m'he sentit burlat, en certa mena humiliat, amenaçat, enganyat i ignorat... i més participes que no cal afegir, vaig a reposar este estiu i tornarem amb més gana al setembre o abans.

En la citació a la reunió del comité d'empresa que ha eixit 'netament' triat en una llista neta no tan 'netament' triada, un dels punts del dia és VALORACIÓ DEL PROCÉS ELECTORAL. Valoreu, valoreu.

Pots tenir un amic tota la vida o un comité 4 anys. Jo tinc clar el que hagués triat, però molt clar.

Bon vent i barca nova

miércoles, 29 de mayo de 2019

un poc llarg, però amb suc


Buen dia tengamos todos.
En los últimos días he tenido ocasión de comprobar que la democracia que mis padres votaron allà por los 70 no está tan instaurada como yo creía.
Paso a explicar el porqué de esta afirmación y las causas y hechos que me llevan a este punto.
Hace no mucho tiempo comuniqué al sindicato, reconozco que informalmente, que quería presentarme a delegado y ‘ a lo que fuese’. El primer evento que acontece desde aquello es la elección del Comité de Empresa y comunico mi deseo de formar parte en él. Dos veces, por que parece ser que la primera no se me tuvo mucho en cuenta.
Llegado el día de las votaciones veo que en la papeleta me encuentro en el puesto 11 y empiezo a sospechar que las cosas no se han hecho con la claridad correspondiente. Comunico que voy a impugnar la votación pues las listas no se han publicado en tiempo y forma. El número 1 de la lista me dice que salga fuera y hablamos. lo hago y me dice que estoy el 11 porque los anteriores miembros del comité no quieren salir del mismo y por eso se han puesto los tres primeros. Llamó a un delegado del sindicato allí presente y le comento la cuestión. Dicho miembro no sabe darme razones lógicas y evade la cuestión como buenamente puede. El miembro número 1 me dice que en realidad sólo le han presentado tres candidaturas, ni siquiera él ,que sigue de 1 la presentó. Le hago ver que si han presentado tres candidaturas y la de ‘él’ yo debería ir como muy lejos el 4 o el 5, operación matemática simple.
Me voy a clase y al momento me llama nuestro enlace con el sindicato que se encontraba en Madrid intentando convencerme de que no voy a conseguir nada, patatín,patatán. Una hora después se suspenden las votaciones y aparecen las listas en el tablón sindical.
Me informo y decido impugnar el proceso electoral pues el sindicato alega que ellos no han tenido nada que ver y el miembro número 1 añade que el comité tiene el derecho de realizar la lista del comité para las siguientes votaciones. Y que se han puesto ellos porque no quieren irse, y que la que está en el 4 lo está porque lo pidió antes que yo. No está mal el razonamiento si tenemos en cuenta que delante de mi había gente que no quería saber nada de las listas.
Reconozco que fue un día extraño porque recibí apoyos de donde no lo esperaba y en una cantidad considerable. Esa misma tarde decido impugnar el proceso electoral y le envío una copia por whatsapp al número 1 porque yo sigo insistiendo en que no queremos una guerra de bandos sino una simple votación a candidaturas, democrática.
La mañana siguiente vuelvo a hablar con el enlace que aún está en Madrid y sigue insistiendo en que no voy a sacar nada, que lo deje, que entiende que ha habido un error pero que los plazos les favorecen,etc.
Ese mediodía, casualmente coincidimos en el comedor, 1, un compañero y yo le intentamos hacer ver que lo lógico en cualquier proceso es poder elegir a quien quieres que te represente; pero él sigue en sus trece diciendo que como quieren continuar por eso se pusieron los primeros.
A las 17:00 cuando me marchaba a casa me comunican que el sindicato ha presentado un documento para que la Mesa lo firme desestimando mi petición de impugnar el proceso de elaboración de listas. En este punto agradezco que número 1 fuese tan honesto conmigo como lo fui yo con él facilitándole los documentos que presenté incluso antes de hacerlo. Un gran detalle que agradezco sobremanera.
Esa misma tarde del viernes contactamos de nuevo con alguien del sindicato que volvió a insistir en que los plazos estaban bien, se ve que lo de la parte democrática les viene un poco al pairo.
Hasta aquí los hechos.
Desde aquí mis apreciaciones.
Obviamente las cosas no las hago por intuición ni por que me parece que así irá bien, o no, mejor así. No.
El jueves hablé con un abogado y el viernes con un delegado sindical de una gran compañía afiliado a CCOO, nos ofreció su ayuda ya el mismo viernes. Le dije que no pretendíamos una batalla, ni una escisión, sólo ejercer nuestro derecho a elegir democráticamente a la gente que nos ha de representar.
Ni estas dos personas, ni yo, ni parte de mis compañeros, ni mis hijos (15 y 11 años) ni nadie que no sea del actual comité FSIE-CV,entendemos como un sindicato sitúa en una parte de la balanza perder afiliados, correr el riesgo de perder representantes en el comité, subvención por delegados o como se llame, respeto de sus afiliados y la posibilidad de que entre otro sindicato en el colegio con lo tranquilos que están ahora… y en la otra parte de la balanza el permitir a SUS AFILIADOS elegir a sus representantes en el comité de empresa.

Por supuesto, entendemos el concepto,’en los tiempos difíciles nadie quería estar y ahora todos quieren…’, pero esto no te ofrece la perpetuidad y menos decidida por ti mismo. En ningún documento ni reglamento he encontrado que sea el comité el que elabore la lista al mismo comité. Esto supone jugar con ventaja, con toda la del mundo, es marcar las reglas que te conviene e interesa y no dejar opción a nadie a nada. Como le comenté en una de nuestras charlas telefónicas al sindicalista que está en Madrid, esto me retrotraía a años muy pasados, de antes de la democracia.

No he mencionado nombres de compañeros justamente por eso, porque no me dirijo a personas, me dirijo a números de un sindicato. Como personas no tengo nada contra casi nadie, digo contra casi nadie porque en estas historias siempre te sorprendes tristemente por hechos que consideras incomprensible, pero bueno, la vida es una caja de bombones…

También he de decir que una vez a caballo de esto no me voy a bajar de él, ya no se trata de ser o no ser del comité, se trata de que me permitan ejercer un derecho que no ha sido fácil de ganar. No se puede permitir que un sindicato sólo defienda a una parte de sus afiliados, sabiendo como saben que están perdiendo imagen y respeto. Sabiendo como saben que una vez elegido el comité seguimos temiendo armas para conseguir lo que queremos y sabiendo que no vamos a parar. Ya no es cabezonería, ni ganas de tocar los cojones, ni lo que quiere es blindarse ( no tengo ningún problema en no presentarme a la votación democrática en cuanto la consigamos), es simplemente que no me apetece que se burlen de mi, ni de la gente a la que respeto, Ya lo han hecho bastante en esta vida y, mira, no me apetece más.
Espero haber expresado con claridad y sin faltar al respeto a nadie el malestar que me produce la situación y la actitud de determinadas personas tanto en el comité como en el sindicato.
Hoy es martes 28, he hablado telefónicamente con mi enlace del sindicato que me ha recriminado mis tuits y pedido que pida disculpas públicas.(El ton que hemos usado lo voy a obviar, pero se me ha quedado grabado el ‘ tu sigue así, sigue así que ya verás…’) Le he preguntado si él veía justo, legal y honesto el modo de elegir la lista y su respuesta ha sido que de qué iba a servir que me respondiese a eso, que qué necesidad tenía yo de saber eso (nada más que añadir, señoría). Le he preguntado para qué sirven ellos si ahora que les pedimos ayuda responden que ellos no pintan nada en la elaboración de listas aún cuando yo (él repite con cierto desdén que sólo soy yo) pertenezco también al sindicato.

Llegado a este punto y tras valorar detenidamente y con la gente que creo que debía valorarlo he decidido dejar que siga el proceso electoral, no por nada, sino porque creo que a partir de aquí entraríamos en terrenos que no beneficiarían en lo más mínimo la imagen del colegio de cara al exterior.
He hecho lo que he considerado justo y mi conciencia me pedía y me pide. También sé lo que nunca haría, pero desafortunadamente no coincide con la moral de todo el mundo. No digo con ello que sea mejor ni peor que nadie, sòlo que me considero consecuente con mis acciones y en ello seguiré.

No vaig a parar, utilitzaré estos 4 anys de comité honestament triat (amb llista no tan honestament conformada) per a fer campanya i aconseguir votar una llista democráticament triada pels companys en les properes eleccions.
Demane tant?



viernes, 17 de mayo de 2019

Açò s'en va de sogra, o mare política




Fa temps que no escrivia una entrada al blog, i una amiga em va aconsellar que contara la desaparició de la meua mare, quan estava en casa la veïna. Marc va valorar que no havia pogut ser un alienígena qui se la va emportar.

Però els recents successos m'han fet canviar d'opinió i parlaré de política.

Parlar de política és massa fàcil, segons va passant el temps es va desprestigiant tan digna disciplina. Tinc clar que excepcions hi ha a tot arreu, però poques. L'única cosa en clar que traure d'aquestes municipals serà si cap dels meus amics encerta la 'porra' que fem i eixos diners van a parar al banc d'aliments que tant ens costa tirar endavant amb la no-ajuda del MIA, ni de la majoria de partits. Gent d'alguns treballen en i pel Banc.

Acabe de llegir una notícia sobre un gos que hi ha al Palau i el regidor pertinent dona la seua explicació afegint que sabia que s'utilitzaria aquest fet com a arma política. Estem a la White House?

Som Carcaixent, ens dóna igual qui esteu al MIA sempre que feu les coses bé, i estar contínuament comunicant que s'ha trobat un gos, que si algú en vol un, que ha desaparegut un altre i ara, quan els incívis dels treballadors del Palau es queixen, ara resulta que és una arma política.

Traslladem açò a qualsevol tema i sempre trobareu una explicació que vos exculpe i envie la culpa cap a un altre lloc. Mentrestant les voreres plenes de caguerades.

L'altre dia a les Corts estaven de xarradeta la Bonig, Puig i altres. Aleshores, per què no podem gaudir d'eixe ambient durant tot l'any, per què rebre eixa crispació continuada? On està la falsedat, en el bon rotllo o en el mal? D'una mena o altra ens esteu enganyant. I no digueu ara que són assumptes d'educació, també ho és no passar-se l'any insultant i 'pos tu més', 'pos jo no he segut'...

Estem donant per vàlides circumstàncies que no heu deurien ser, els hem donat carta blanca, tan blanca que els la bufa dir o prometre. Res els obliga a complir, bé sí, els vots per a les eleccions vinents, i tampoc.

Els estereotips es repeteixen, el polític que està ahí per a 'lo que fasa falta' ara ja és més jove, però ja està ahí. La que diu que només mira pel poble, el que es preocupa de que vinga gent 'important', etc. Tot és cíclic i repetitiu, fins i tot, les nostres queixes.

La meua de sempre: pague impostos i el meu carrer (Censals) no el neteja ni Déu, ni onze, ni dotze.

Vaig a parar per què m'encenc i tampoc traure res en clar i en podrien dir com ja em va dir algú no fa molt: 'Abans que "polític" sóc ciutadà de Carcaixent i vull, com tu, que el meu poble vaja el millor possible i que els recursos siguen gestionats de la millor manera possible, amb una mirada ampla i transversal. Per això m'implique i pose la cara'

miércoles, 10 de abril de 2019

pet friendly o people's welfare?

La nostra llibertat comença on acaba la dels demés.

Quantes vegades hem escoltat açò. I quantes interpretacions diferents en discussions infinites.

Ara, m'ha tornat a vindre al cap la beneïda dita en relació a allò d'admetre animals en edificis públics i establiments que així ho desitgen.

Que un propietari decidisca si permet o no animals al seu negoci em sembla correcte, és privat i l'ordenança ho possibilita així. Jo decidiré si entre o no, sóc lliure per a fer-ho, com ell per a decidir-ho.

On no ho veig tan clar és en un edifici públic, per què he de conviure amb animals que no conec i les reaccions dels quals poden ser inesperades, i vos ho dic per experiència. Per què comencem pel final? Per què no fem un control, com en altres llocs, de les defecacions dels animals i estalviem en neteja i millorem la salubritat dels nostres carrers?

Per què no sancionem als que solten els animals per parcs on s'indica ben clarament que han d'anar nugats?

Per què no s'actua sobre els que no posen bozal als animals?

Em causen molt de respecte els gossos, tant que sol baixar de la vorera si en vénen de cara sense bozal, o són grans o venen lladrant, per molt que els duga el propietari.

I ja que l'animal faça les seues necessitats dins de l'edifici i s'haja de cridar al personal de neteja per a netejar em sembla una ironia quan pel meu carrer no passa ningú a netejar quasi que mai.

Vull deixar clar que no estic dient que tots els propietaris d'animals siguen incivilitzats, mai ho diré, ni ho pensaré. Però els nostres regidors també deurien de pensar que no a tots ens agraden els animals.

Tal vegada estiga bé lo del PET FRIENDLY, però a mi m'agradaria més allò del 'PEOPLE'S WELFARE'.

PD. Disculpeu els propietaris que ho feu bé si vos he molestat d'alguna mena, però opinions hi ha de moltes formes.

jueves, 13 de diciembre de 2018

MAI M'HAVIEN ACUSAT DE VISCERAL, FINS ARA.


VISCERALITAT


L'altre dia ens va visitar algú a qui considere una política, al menys en quant a la relació que tinc amb ella. No és amiga ,ni coneguda, ni companya. És una política més en este meravellós país. Apareixia en twitter una foto d'ella escrivint en un llibre del MIA, la meua reacció va ser expressar el que sempre m'han semblat estos actes i no és altra cosa que considerar que estes xicotetes parts de història estan fetes per a persones que hagen demostrat que mereixen formar part d'ella, no per a polítics, siguen del color que siguen, que vénen a inaugurar o visitar instal·lacions o projectes fets amb els diners de tots. No veig mèrit en açò, com no el veia en els d'abans. De veritat el que més veig en tot açò són fotos, i més fotos.
I ara és quan deixe eixir la 'visceralitat' de la que m'han acusat. Per desgràcia o per sort fa un parell d'anys vaig tindre un problema de salut que em va fer replantejar-me prou coses. Una de les que més em va preocupar va ser vore com tornar a la vida part de lo bo que m'havia donat i em vaig apuntar a una associació benèfica. Això ha fet que conega prou persones, infinitament més mereixedores d'escriure el seu nom en un llibre per a que els futurs habitants d'este poble sàpien d'ells. Perquè foto no crec que en tinguen mai. Gent que dedica el seu temps a intentar millorar un poc la vida de qui més ho necessita, gent que suplica, demana, es deixa la vergonya per els demés. Gent que té que escoltar coses que mai deurien de part d'alguns polítics, i ahí  vos assegure que les vísceres et pugen a la gola.
També em cansa escoltar per la ràdio, vore en televisió o llegir a la premsa tot el que diuen els polítics, acusant-se uns a altres sense vergonya, retraent-se coses sense aportar massa pensat, generalment, més en els vots futurs que en el A PEU DE CARRER DE MOLTA GENT. Però això és entre ells, tu no digues res que pots molestar algú.
A nosaltres ens han dit des del MIA que ací ningú passa fam., quan hi ha gent que no té ni per a llum, ni per a escalfar, quan en tenen, la llet dels fills. Però eixe és un altre tema del que podríem parlar i molt.
Cada dia tenim més gent necessitada i cada dia som menys per a poder ajudar. De fet, estem a punt de desaparèixer i amb nosaltres l'última esperança d'ells. Per a donar-los alguna ajuda oficial els demanen més papers que per a muntar un negoci. Però açò no es veu, crec.
El que molesta és que algú es queixe en les xarxes socials , que per això estan. Per a fer ús d'elles, encara que moleste. Si s'utilitzen per a promocionar-se corres el risc de que algú les utilitze per a queixar-se. Segle XXI.
Sé que qualsevol polític, del color que siga, pot agafar este escrit i destrossar-me, donar mils de raons per a enfonsar-me en la misèria, però dona igual; mentre ho fan...jo estaré intentant ajudar als qui no eixiran mai en eixos llibreS de visites, llibres  que jo continue pensant es mereixen més contingut.
 .
PD- Per a assegurar-me més he consultat companys i amics i ningú veu indici de visceralitat en els meus tuits. Així i tot, torne a demanar disculpes si algú s'ha molestat.

domingo, 9 de diciembre de 2018

Resultat d'imatges de polles en vinagre

DEIXIS, LLENGUA CASTELLANA I PO... EN VINAGRE

Ser professor implica, de vegades, defendre conceptes o situasions académiques que, en el fons, son indefensables. El corporativisme mal entés provoca discussions amb els teus amics o coneguts normalment al voltant d'una taula. Tú et 'defens' apelant al teu doble paper de pare i professor amb la coneguda sentència, 'A mi que vas a dir-me?'
He de reconeixer que prou sovint som objetiu directe de moltes crítiques, la matèria prima amb la que treballem és el bé més preciat dels pares, els seus fills. Això fa que sapiguen com s'ha de treballar amb els xavals millor, inclús, que nosaltres. Estaria bé que alguna vegada tingueren ocasió de donar classe als angelets que tenen a casa acompanyats d'uns quants angelets més, en un aula on pots vore les hormones flotar per dalt dels caps i a punt d'esclatar per qualsevol nimietat.
En la nostra defensa, i ahí és on vull arribar, he de dir que poques vegades tenim la potestat de triar els continguts d'allò que hem d'ensenyar. Podem,això sí, triar com i quan ensenyar-ho, però els continguts venen marcats per curriculum. Deixem a banda totes les varietats i modalitats revolucionaries o innovadores a l'hora de formar els nostrex xavals, que és un altre tema.
Jo vull parlar realment de la deixis. Segons el llibre del meu fill es ' el mecanismo de referencia con el que se alude al emisor y al receptor, se manifiesta la relación existente entre estos y se ordenan los acontecimientos en relación con el espacio y el tiempo de la enunciación, es decir, en relación con el contexto en que esta se produce...'. Doncs bé, l'altre dia estudiant amb Marc llengua castellana y la deixis i els seus amiguets: la anáfora, la catáfora, l'elipsis i demés, vaig percebre que ,no sé perquè em dona a mi, que alguna cosa estem fent mal. 
Si les ments brillants que han preparat els continguts de 4 ESO pensen que és important que un estudiant de 15 anys sapiga quan hi ha anáfora o catáfora, deixis social, personal, temporal o espacial, paralelismes, o quins connectors intraoracionals o textuals s'estan utilitzant en el text., si pensen açò, si de veritat ho pensen així; aleshores tenim alguns problemes, ells i nosaltres.
Em dona que estic fent amics entre els llicenciats en filologia, però crec compartir amb ells la necessitat de fer que els nostres alumnes deprenguen a escriure, a llegir, a sentir allò que està al paper o a la pantalla. És important que deprenguen a expresar-se amb correcció, a discutir i raonar. 
Mireu-los a la cara quan els pregunteu si estan llegint alguna cosa i et responen que sí, que el libro de lengua que va para el examen, La Celestina. No dic que no hagen de saber que La Celestina està ahí i que és part de la nostra història, però està un xaval de 15 anys preparat per a esdinsar-se dins d'aquest llibre, o del Quixot, o de Cien años de soledad o de molts totxos que els fem llegir i que van minvant la seua capacitat de descobrir el món de la lliteratura. 
I no sols a l'hora de llegir, els duen a vore obres de teatre con Las novelas ejemplares, Rinconete y Cortadillo i altres. Amb quina finalitat? Que odien per sempre el teatre, què pensen que és un rotllo?
No.no.no.no. No es culpa dels professors de llengua, ni de lluny. Deixe-los a ells que trien els llibres del curs i ens sorprendran, qui diu que no es podrà llegir el Quixot, sí, es podrà, però de moltes formes i en altres situacions, inclús jugant, dibuixant,, debatint.
Com que no anirem al teatre, clar que sí. I vorem obres inclús de mímica, perquè no?
I pot ser disfrutaran amb el Lazarillo del Brujo. 
Però hem de fer que siguen els professors els qui pensen, trien i treballen com ells saben fer. Deixem que ensenyen els nostres fills a expresar-se, a escriure i a saber llegir.

I acabe amb un altra definició. 'La elipsis es la supresión de algún elemento en un enunciado sin que su sentido se vea afectado.' El sentit final dels continguts del curriculum és que els nostres fills deprenguen la llengua, doncs, si fem una elipsi i eliminem a estos senyors que decideixen pels nostres fills i pels seus professors vos assegure que no crec que canvie el sentit final de la seua formació: que no deu de ser altre que dependre amb gust, i deixem-nos ja de deixis i polles en vinagre.

jueves, 6 de septiembre de 2018

ai, la terreta

Resultat d'imatges de comida francesa

Aquest estiu hem estat a França, hem viatjat pel Loira, hem estat a Paris i em baixat per Carcassone. Durant estos 11 dies el nostre manteniment culinari ha estat prou variat, ens hem fet entrepans, hem comprat entrepans, hem consumit menjar ràpid, menjar típic, menjar a Disney i tot lo que ens ha passat per davant.
He de dir, que per suposat, no hem anat a buscar noveau cuisine. Si el preu del menjar 'basura' ja era penós, imagineu aquell que està més el.laborat. El restaurant més selecte de Disney estava en 77€ els adults i 34€ els menuts. 
Però no és açò el que més m'ha impactat, no he vist cuiners amb gorro o barret dins les cuines, he vist runa i greix per tot arreu. Servicis dolents, lents i amb poca gana. Hem deprés, això sí, a consumir un sol plat i ,oh! sorpresa, no és necesari fer les gorrinades que fem ací, on la picadeta ja ens ompli prou.
Fondues, raclette, galletes, creppes, tot de cara a la galeria perque el que és qüalitat...
Estic segur que llocs bons hi ha, jo no n'he trobat, tal vegada una taperia en Carcassone l'últim dia.
Un entrepà amb una untadeta de mantequilla mal estesa i una talladeta de pernil dolç s'en anava als 4,80€. Un café fins a 3€; 4,50€ una copa de vi de taula.
No dic tot açò per a queixar-me, que va. Ho dic per a que valorem un poc més el que tenim, hem d'eixir de la terreta per a reconeixer lo bé que estem ací, per que mira que ens costa.
Fa alguns anys en un poblet d'Escòcia on haviem anat a caure Lola i jo, anarem a sopar al pub local. Per casualitat tenien una botella de Coto, un Riojeta bé. La copa valia 7 pounds, quasi 1500 pesetes de l'época.(Ací una botella valia unes 350 pesetes). Ho vaig comentar amb el cambrer que hem va preguntar que valia ací el tabac i la diferència també era brutal. ¿La roba? El mateix. Aleshores va afegir...'si allí és tot tan barat, que hi feu ací?'
Curiosament la resposta em va eixir de l'ànima i sense pensar: 'Estem ací perquè així quan tornem ens alegrem més d'estar allí'
Xe, i m'ha tornat a passar. 
M'en vaig a sopar amb els meus amics amb lo que valen un parell de copes de bon vi allì. I tindre, fins i tot, de sobra.