que no m'he oblidat

Ja fa un embaràs que vaig tindre el IAM i estic mantenint el pes sense cap problema, Hauria d' haver anat al cardiòleg el dia 30 però em cridaren dient-me que no estaria i que avara el 21 de juliol. M'ha fotut un poc perquè volia fer-li algunes preguntes, no rellevants però que poden canviar un poc la rutina que tinc.
Bé, a lo que anem, he notat que la meua percepció de certes coses i comportaments ha canviat prou. Bàsicament me la bufa que algú es cole davant de mi, que em xiule algun cotxe, no fer les coses de seguida (cosa habitual en mi abans). Pot ser vegeu açò una ximpleria però per a mi és un canvi considerablement gran. Això sí, l'adolèscencia dels meus fills està costant-me un poc més de passar.
Per altra banda ja m'he acostumat a la frase que tant us agrada a tots: 'Xico, si estàs treballant ja, millor, això vol dir que estàs bé.' Doncs sapigueu que jo estava millor abans, estava bé, cobrant el mateix que ara, en la meua casa, cuidant dels meus i fent allò que em donava la gana. I no, no m'avorria, pots no avorrir-te sense treballar,(si voleu us faig uns plannings).
Encara queda algú per ahí que no sap res del que m'ha passat i torne a vore les cares de sorpresa-susto(ostia-que-em-pot-passar-a-mi).
Sols dir que ara és quan comence a valorar més interiorment el que ha passat, ara que poc a poc he tornat a la normalitat de fa nou mesos i vos he de dir que m'alegre de pegar-vos la vara una vegada al mes.
Salut i cuideu-vos amics

de mica en mica s'ompli la pica

Poc a poc ens acostem a l'any. Ja son 8 messos i no em puc queixar. Em trobe estupendament bé, faig esport tots el dies, m'he acostumat a una alimentació sana i si me la bote algun dia, que tampoc passa res, ho faig en qúantitats molt reduides.
Duc dos setmanes treballant i encara que m'ha costat prou acostumar-me de nou a les rutines ja estic immers en elles. He deprés a evitar conflictes directes però no a oblidar-los. Es pot solucionar una discussió quan les coses estan més fredes,i fins i tot, deixar-ne passar alguna.
Huí és un bon dia per a mi. Marc fa 14 anys i ho podem celebrar tots junts.
Salut, amics

TORNAR AL TALL

Set messos i mig després he tornat al treball. Ha estat curiós, han passat coses que no entraven dins dels meus càlculs. La primera era que no recordava el nom de més del 60% dels alumnes, havia perdut la costum  de seguir els hàbits diaris, no trobava els llibres, ni el llàpis de guix, ni la meua clau de la fotocopiadora, etcétera,etcétera. 

El primer dia vaig acabar literalment esgotat, ja m'havia avissat una companyera de que em passaria açò. El segon ja anava recuperant mecàniques de funcionament i la majoria dels noms dels alumnes, a més a més, vaig acabar menys cansat.

Poc a poc tot va tornant a com era allà pel 5 d'octubre amb una diferència significativa: ESTIC MOLT MILLOR EN TOTS ELS ASPECTES.

Cuideu-se

Coses apreses

Durant estos set messos he aprés prou coses. La primera i fonamental ha segut saber reservar les forces, el geni, la mala llet per a quan realment fa falta. (i si no fa falta millor). He passat de discutir per quasi tot tan sols pel plaer de que et donaren la raó a respirar, contar fins tres i callar la major part de vegades.

 L'altre dia un senyor prou impresentable em va dir meló, i tonto, simplement per que no es va adonar de que el torn en el centre de salut no anava com ell pensava. Li va faltar un pel per a agredir-me. 

Un altre dia vaig tindre un xicotet incident amb una caixera del supermercat i vaig optar per callar i anar-m'en.Això sí , vaig presentar una queixa.

El que és inevitable son les discussions amb un adolescent i una preadolescent, però estem en ello.

Estic a punt de tornar al cole. L'única cosa que em causa respecte és poder controlar el meu caràcter, però ho he de fer i canviar la visió de les coses d'ara endavant.

Endavant puix.

Salut.

mig any senyores i senyors

Doncs sí. Ha passat mig any des de l'infart, més conegut en els ambients per IAM. S'ha de parlar amb propietat ara que estic fent el curs de PACIENTE EXPERTO, després vos explique el perquè.

Açò de cuidar-me i caminar tant ha desembocat en danys col.laterals, sent el principal el meu peu dret. Alguns recordareu que em vaig lliurar de la mili degut a que tenia molt de pont als peus, doncs el pont ha tornat, no sencer pero prou per a fer-me coixetjar un poc i obligar-me a dur plantilles ortopèdiques de nou.

He deprés perfectament com dur un sistema alimentari adequat per a mantenir el pes, diu el metge que ja he perdut massa kilos, i una vida molt més sana que abans. L'altra vesprada em vaig sorprende a mi mateix berenant maduixes perque m'avellien, això fa un any ni de conya.

He acabat la rehabilitació sent un dels pacients que millors objetius ha alcançat, sobradet. I és per això que m'han demanat que faça el curs per a donar xarrades als INFARTATS, ens diuen així.

He conegut molt bona gent en rehabilitació, tant metges com companys, fins i tot xavals de pràctiques que ens han tratat com a reis.Espere tornar a vore'ls fora d'allí, clar

Ara queda el més difícil,consolidar tot el fet i deprés fins ara. En ello estem.

Per altra banda crec que la gent m'ha donat molt esta temporada i també crec que he de anar tornant el que puga i com puga. Demà comence en el Banc d'Aliments.

Així que ja sabeu, estic bé i si necessiteu qualsevol cosa, ací estic.

Ah, i cuideu-se.

JA SON 5 MESSOS

Com dirien els futbolers, una maneta. Cinc.
Les coses comencen a ser ja rutinàries: cuidar dels nanos, fer de taxiste per a ells, anar a comprar, cuinar... Res que no fera ja abans. On es nota el canvi és en les coses que ara son extraordinàries, com puga ser anar de sopar a un bar amb els amics, anar de torrà, fer-te una cervesseta amb algú.... Tot açò en fa comprovar que el meu cap està ja més que mentalitzat per a tot açò. Demane cervessa sense alcol, li lleve el greix a la carn, em faig el café descafeinat. No es que no puga menjar allò que mengen els demés, ni fer-me un café normal; és, simplement que ara m'avellixen altres coses. Fa dos diumenges anarem a l¡Hort de Soriano i alguns torraren carn. Jo,sí jo, m'havia dut una amanida perquè m'avellia molt. Jo mateix vaig flipar.
El dimecres Lola i jo anarem a una xarrada de la dietista del departament de cardiologia i després anarem a dinar a un bon restaurant. La cambrera es va confondre i em dugué la cervessa amb alcol. vaig flotar una estona després de dos glops. Aixó sí vaig dinar amanida de freses i tomaques, ànec i carabassa al forn.
Crec que huí baixaré ja dels 90kg, cosa que no fea des de 1994. Ja he comprat una samarreta de la talla L, jo que he utilitzat la XXXL, de vegades.
Ara estic començant a aclimatar el meu cervell a que he de tornar al treball, posiblement després de Pasqüa, i em va a costar. He entrat en unes rutines que podria mantenir tota la vida, vos ho assegure. No entenc als que diuen que es moririen si tingueren que estar en casa tot el dia sense fer res. De fet, jo no pare de fer coses al llarg del dia, ni ganes.
El dissabte em vaig apuntar de voluntari al Banc d'Aliments i huí vull preguntar en rehabilitació que he de fer per a donar xarrades com a pacient expert.
Bé, ací em quede aclimatant el cervell per a que sapiga que tornem a treballar, posiblement, en més i mig.

Felicitats a tots per estar ahí

Demà farà quatre messos del sustet. He deprés moltes coses en aquest temps.

Obviament la primera i principal és que hi ha que cuidar-se més del que penseu; açò no vol dir que hi ha que dur una vida monacal i de sacrifici vital,ni molt menys. s'ha de menjar adeqüadament i fer exercisi, el secret està en cremar els excesos moguent les cames. Tampoc vol dir que et faces 5 gintonics i després et claves 20 km a les cames, no, no compensa.

També he pogut analitzar les reaccions de la gent i he arribat a la concluió de que existeixen diversos grups. El primer i més important és el dels amics de veritat, que o bé estan damunt de tú continuadament o bé son dels que et deixen un espai però que apareixen de sobte quan fan falta.Els dos son d'agraïr. Després està la familia que es preocupa en tots els aspectes, de vegades massa, però que son necessaris en aquesta expeiència vital. Un altre grup son els coneguts en major o menor grau que et pregunten i es preocupen per tu, i finalment, està el grup dels hipocondriacs. Molt importants en esta història perquè gràcies a ells van testant com estàs, et pregunten de tot i tot ho tenen ells, de fet, crec que quan acabe de parlar amb ells tenen ja tots els símptomes d'un infart.

He arribat a la conclusió de que la recuperació es basa, fonamentalment, en la constància i la rutina. Per suposat, sense oblidar el control per part dels metges i professionals. El suport dels amics és fonamental, l'entorn on el desenvolupes és d'allò més important. No és el mateix que els teus amics vullguen menjar el mateix que tú per solidaritat que que t'inciten a fer coses que per una vegada no passa res. En aquest aspecte tinc molta sort, fins i tot, tinc amics que demanen el café descafeinat con jo. 

L'última conclusió i més important és el recolçament de la teua casa. Els meus fills no volen que camine de presa, que puge escales, que agafe pes, etc, però son xiquets i quan esclaten les hormones és impossible mantenir la impassivitat. Ahí és on apareix Lola, el dique de contenció entre ells i jo, l'esquena que ha carregat inclús més del que deuria. I els pares que intenten no preocupar encara que els anys van fent mella.

De tot açò que he vist en estos messos he tret algunes coses positives: amics que deixen de fumar, amics que fan esport, amics que canvien d'alimentació, amics que s'ho agafen amb més calma.

I com diuen els que es dediquen a estes coses del cor.....Felicitats a tots per estar ahí.